in retrospective

hola a tot@s!

sóc a Berkeley (Califòrnia) en un dia assolellat però hivernal, d’un hivern mediterrani i per tant temperat però que a mi em sembla més fred que això perquè acabo de tornar de Nicaragua i perquè estic asseguda a casa dels meus amics amb la calefacció apagada en un habitatge on, com la majoria, la qualitat d’insulació brilla per la seva absència. (buf, quina frase més llarga ; )

La meva estada de dos mesos i mig a Nicaragua es caracteritza per dues etapes: la primera, un mes i mig de molt de surf i poca cosa més -no em calia res més perquè les ones eren bones i em passava el dia a l’aigua, amb les mínimes pauses necessàries per alimentar-me, beure molta aigua i uns quants cafès al dia per retornar-me l’energia perduda al mar. En aquesta primera etapa vaig dedicar les poques energies que em quedaven quan no surfejava a interactuar amb els i les “nicas” de San Juan i alguns estrangers que vivien o passaven una temporada llarga a la zona. Vaig conèixer viatgers i viatgeres molt macos però, amb 3 sessions diàries de surf (o 2 els dies que em sentia més cansada o que feia sessions de 2h+) a més de l’estona de transport a la platja, no tenia temps per fer res més; a més, l’estat letàrgic post-surf en què em trobava gran part del dia em limitava les capacitats per fer gaire res (la manca d’exercici físic prèvia al viatge hi va posar el seu gra de sorra).

Els meus primers dies a San Juan del Sur els meus dies eren així: em llevava abans de l’alba, agafava la taula i anava a surfejar a la bahia; em dutxava, esmorzava, anava a la cafeteria i treballava per Galactinet; agafava un cotxe llençadora a la platja (a Maderas o a Remanso) i m’hi quedava tot el dia, surfejant una o dues vegades més, recollint petxines i patint calor ; ) De tornada al poble, me n’anava a la bahia a veure la posta del sol i en feia moltes fotos, algunes de les quals vaig penjar al Flickr i als meus posts inicials del blog de Nicaragua. Abans de les 8pm estava més que morta però em forçava a quedar-me desperta fins les 10pm aproximadament. Aquí hi ha relats dels meus primers dies de surf a Nicaragua: el primer dia vaig escriure A gift for your soul (relat en anglès sense fotos), un altre dia a Remanso (fotos, poc text, català), un dia a Maderas (fotos, poc text, català), i surf i tradició (fotos i força text, català).

Després d’acabar amb la feina de comercial que podia fer “des de casa”, una noia irlandesa es va posar en contacte amb mi informant-me de la situació de la comunitat indígena de Las Salinas de Nahualapa de què ja us vaig parlar per correu-e i al blog (Land Dispute in Popopyo). Vaig decidir col·laborar i al cap d’un parell de setmanes vam anar-nos-en cap a Rivas i Las Salinas a parlar amb algunes membres dela comunitat i demanar-los que volien que féssim per ajudar-los. Una setmana més tard aprox. vam tornar-hi per investigar el cas i treure’n conclusions i estar convençudes del que està passant abans de posar-nos mans a la obra per ajudar-los.

Vam passar dues setmanes a Las Salinas/Guasacate (Popoyo), la primera de les quals es va caracteritzar per entrevistes, un munt de lectures de documents, i zero hores de surf: no hi havia ones. La segona setmana es va caracteritzar per un munt d’estones mortes degut a promeses no complertes de visitar-nos per parlar i manca de llum (electricitat per fer servir l’ordinador), però també pel retorn de les ones, més petites però que oferien unes sessions tranquil·les i divertides a primera hora del matí, amb marea baixa (no ideal a Popoyo) però uns espectacles de sortides del sol impressionants (el segon post del tema i el tercer post).

L’avorriment i el que semblava falta de “professionalitat” de l’home que encapçala la lluita per la defensa de la terra a Las Salinas, a més del no compliment de promeses de la noia nicaragüesa que ens volia ajudar a San Juan ens va baixar una mica la moral tant a la Karen com a mi. Sabíem que era una cosa cultural i vam agafar-nos-ho com una peça més del procés d’adaptació en aquest país, però tot i així era frustrant. Això va afectar el meu estat anímic per la resta del meu temps a Nicaragua. Això i haver acceptat una feina de professora-per-un-dia a un programa de màster de la URV, que em va ser oferta la tercera setmana de ser a Nicaragua.

Juntament amb la manca d’ones típica del mes de desembre, ara tenia massa preocupacions al cap com per relaxar-me de la manera que ho havia desitjat abans d’emprendre el viatge. Fins que no hagi donat aquesta classe i hagi acabat d’escriure l’article lingüístic que tinc a mitges amb un professor no podré alliberar la ment –ja sé que després d’això potser hi haurà altres coses… però el pes més gran que tinc al coco és el del món acadèmic, el qual vull abandonar però no acabo d’aconseguir-ho…

Entre el 20 de desembre i el 4 de gener vaig treballar de cambrera en un nou negoci, una mena de cafeteria-bar que obria el dia 20 amb una festa força sonada a San Juan. Treballant gairebé 9 hores al dia, guanayava menys d’un dòlar per hora però vaig adquirir l’experiència que volia com a cambrera (ara ja puc dir que he treballat de cambrera i barman) i de muntar una cafeteria, perquè els amos van fer tantes coses malament que probablement si jo hagués d’obrir una cafeteria ja no faria aquests errors : ) (com funcionen les coses a Nicaragua, exemple)

El dia 2 i el dia 5 de gener vaig acampar amb la comunitat indígena de Las Salinas a Playa Sardina, on estan defensant la seva terra de la invasió d’un nord-americà a qui no només no li importa la comunitat local, sinó que sembla ser un traficant d’armes. Les últimes notícies que tinc de la història són que el divendres dia 9 encara no havia succeït res de nou, però almenys unes 100 persones s’havien reunit a la terra (en comptes de les 30 de cada torn de guarda) perquè el gringo ja havia tornat dels EUA, on havia passat les vacances, i per tant s’esperava alguna mena d’acció per part seva. Creuo els dits perquè tot estigui en ordre.

Després d’acomiadar-me de tothom a Las Salinas, a Maderas i al poble de San Juan, el dia 8 de gener vaig baixar cap a Costa Rica, on el dia 9 agafava l’avió. Des de l’alberg de San José (Costa Rica), les notícies només parlaven del terratrèmol que va saccejar el país a primera hora de la tarda i que havia destrossat carreteres, petites preses d’aigua i cases en zones rurals. Aquí podeu llegir algunes notícies de la premsa digital a Google News.

L’últim que vaig fer a Costa Rica (o a Amèrica Central) abans d’agafar l’avió va ser menjar un Gallo Pinto a les 7am al Burger King de l’aeroport (per 4 dòlars)……… Gallo pinto és el plat nacional a diversos països (o tots?) d’Amèrica Central, els ingredients principals del qual són arròs i mongetes (generalmenrt vermelles o negres, a Nicaragua). El plat més barat de gallo pinto amb ous (remenats o ferrats) que he menjat a Nicaragua valia 45 córdobas (una mica més de U$2) i anava acompanyat amb una “tortilla” (una mena de pa de blat de moro pla, sense llevat) i formatge nacional (un formatge súper-salat que més val trossejar i menjar-lo barrejat amb l’arròs o els ous ; ) Un trosset de llima acostuma a servir-se al costadet per acabar d’amanir-ho tot al gust del consumidor.

Un cop a Berkeley, el Justin i la Catalin m’han acollit de meravella. Divendres en arribar vaig estar xerrant una mica amb el Justin, dissabte vaig passar el dia a casa la Lindsey remenant el que hi vaig deixar emmagatzemat i decidint de què volia desprendre’m i de què no… tinc uns quadres emmarcats que junts sumaran pràcticament tot el per que puc tenir en una maleta, per tant no puc endur-me gaire res més… deixo tots els meus CDs amb algun amic… tots menys uns 10. Roba? Aix… decisions….. ; ) Al vespre vaig anar a San Francisco amb la Catalin a trobar-nos amb la Ruth i la Donna (antigues estudiants dels departament de lingüística), el Justin i la Hannah (estudiants del departament) i una amiga del Justin i la Catalin (amb qui van estudiar lingüística a Cornell U. fa força anys), que estaven al Hilton en motiu del LSA 2009. Vam sopar en un restaurant turc i gairebé tots vam menjar “pides” farcides de coses diverses, la meva d’espinacs i formatge (feta i mozarella).

Quan torni de Santa Cruz, on em dirigeixo avui, hauré d’empaquetar els llibres i els apunts que vull conservar i enviar-los a St. Quirze –la resta els portaré a una llibreria perquè me’n donin una quantitat simbòlica (possiblement entre 2 i 6 dòlars per unitat). I així tancaré la meva etapa a Berkeley, però espero no tancar la meva etapa a Santa Cruz, on m’agradaria tornar a viure una temporada en el futur. Però això són figues d’un altre paner.

Una abraçada, i bon any a tot@s!

Marta

Dia 1: de BCN a Miami

Hola i benvingud@s al meu nou blog dedicat a les vivències que m’esperen a Nicaragua.

El dia 1 del meu viatge vaig prendre algunes notes que havia de desenvolupar en una entrada de blog, però com que ja vaig endarrerida (avui és el tercer dia, o d3), em sembla que no tindria gaire sentit aturar-se en detalls del viatge en avió.

De camí cap a Nicaragua m’he aturat a Miami, com qui no vol la cosa ; )

El motiu és una mica llarg d’explicar, però en definitiva havia de canviar d’avió aquí i com que el meu vol transatlàntic arribava a les 18h, ja no podia agafar cap avió amb destinació a Managua fins el dia següent.

 Els tràmits i als aeroports van ser força fàcils, amb poca cua arreu i poc sentit inquisitorial per part dels policies de torn. En el temps en què van transcórrer els dos vols vaig dormir, fer fotos, llegir, dormir, fer feina, fer fotos, dormir, llegir and so on : )   

El primer vol era BCN-Dusseldorf. I el segon Dusseldorf-Miami. 

Del menjar no tinc cap queixa: sense haver reservat àpats vegeterians, sempre hi havia opcio carnivora i no-carnivora, i estava prou bo. A la foto, el berenar vegetarià, un parell d’hores (?) abans d’arribar a Miami.

 Prop de Miami, aiguamolls (ho sento, fotos dolentes), on segons m’han dit només hi ha caimans, i a la foto, els afores de la ciutat.

Vaig arribar cap a les 6pm i entre passar per l’aduana, recollir les maletes i fer el trajecte de bus (dos busos), no vaig trobar-me amb el meu hoste de Couchsurfing a 2/4 de 9. Tot i el cansament, vaig deixar les coses a casa seva i vam anar a fer un mos.

La primera impressio de Miami Beach va ser la d’un lloc turistic tipus Lloret, ple d’hotels i poca cosa més. El clima em va encantar, aixo si! La temperatura era molt agradable: feia caloreta pero corria una brisa molt bona… (Vaig pensar que el clima que m’espera a la costa del Pacific de Nicaragua deu ser samblant.) Com que era dimecres i ja es temporada baixa, no hi havia gaire moviment (la qual cosa no sé si ajuda a una imatge positiva o negativa d’un lloc turistic, per molt que no t’agradin les aglomeracions de gent). Després em va dur a veure una mica la zona: vistes a la bahia, al costat oposat de la qual hi vam veure el centre de la ciutat (downtown), ple d’edificis alts il.luminats, i vam passejar per un carrer de vianants (peatonal) tot cuco (Lincoln).

El Max (Massimiliano, en realitat, pq és Trento, Italia) viu en un estudi en un dels carrers principals de South Beach (Miami Beach), Collins avenue. M’ha acollit de p*ta mare, no puc dir més : )

(fotos dels primers dies)