Surf shots from my days in Nicaragua

From Nicaragua Surf Report in October:
Oct 21
Oct 23
Oct 24
Oct 25
Oct 27 Roll down for a decent tube (archive photo)

I’m sorry I can’t show you the really nice waves I surfed at Popoyo (Playa Sardina), between waist-high on the small days and overhead the first couple of days I was there. That is a powerful wave!! Really fun.

Some cool pix from Popoyo at different times (none from when I was there)

Here’s some info about the spots in the area, including Playa Maderas and Popoyo (with pix) Southwest Nicaragua on Surfline.

in retrospective

hola a tot@s!

sóc a Berkeley (Califòrnia) en un dia assolellat però hivernal, d’un hivern mediterrani i per tant temperat però que a mi em sembla més fred que això perquè acabo de tornar de Nicaragua i perquè estic asseguda a casa dels meus amics amb la calefacció apagada en un habitatge on, com la majoria, la qualitat d’insulació brilla per la seva absència. (buf, quina frase més llarga ; )

La meva estada de dos mesos i mig a Nicaragua es caracteritza per dues etapes: la primera, un mes i mig de molt de surf i poca cosa més -no em calia res més perquè les ones eren bones i em passava el dia a l’aigua, amb les mínimes pauses necessàries per alimentar-me, beure molta aigua i uns quants cafès al dia per retornar-me l’energia perduda al mar. En aquesta primera etapa vaig dedicar les poques energies que em quedaven quan no surfejava a interactuar amb els i les “nicas” de San Juan i alguns estrangers que vivien o passaven una temporada llarga a la zona. Vaig conèixer viatgers i viatgeres molt macos però, amb 3 sessions diàries de surf (o 2 els dies que em sentia més cansada o que feia sessions de 2h+) a més de l’estona de transport a la platja, no tenia temps per fer res més; a més, l’estat letàrgic post-surf en què em trobava gran part del dia em limitava les capacitats per fer gaire res (la manca d’exercici físic prèvia al viatge hi va posar el seu gra de sorra).

Els meus primers dies a San Juan del Sur els meus dies eren així: em llevava abans de l’alba, agafava la taula i anava a surfejar a la bahia; em dutxava, esmorzava, anava a la cafeteria i treballava per Galactinet; agafava un cotxe llençadora a la platja (a Maderas o a Remanso) i m’hi quedava tot el dia, surfejant una o dues vegades més, recollint petxines i patint calor ; ) De tornada al poble, me n’anava a la bahia a veure la posta del sol i en feia moltes fotos, algunes de les quals vaig penjar al Flickr i als meus posts inicials del blog de Nicaragua. Abans de les 8pm estava més que morta però em forçava a quedar-me desperta fins les 10pm aproximadament. Aquí hi ha relats dels meus primers dies de surf a Nicaragua: el primer dia vaig escriure A gift for your soul (relat en anglès sense fotos), un altre dia a Remanso (fotos, poc text, català), un dia a Maderas (fotos, poc text, català), i surf i tradició (fotos i força text, català).

Després d’acabar amb la feina de comercial que podia fer “des de casa”, una noia irlandesa es va posar en contacte amb mi informant-me de la situació de la comunitat indígena de Las Salinas de Nahualapa de què ja us vaig parlar per correu-e i al blog (Land Dispute in Popopyo). Vaig decidir col·laborar i al cap d’un parell de setmanes vam anar-nos-en cap a Rivas i Las Salinas a parlar amb algunes membres dela comunitat i demanar-los que volien que féssim per ajudar-los. Una setmana més tard aprox. vam tornar-hi per investigar el cas i treure’n conclusions i estar convençudes del que està passant abans de posar-nos mans a la obra per ajudar-los.

Vam passar dues setmanes a Las Salinas/Guasacate (Popoyo), la primera de les quals es va caracteritzar per entrevistes, un munt de lectures de documents, i zero hores de surf: no hi havia ones. La segona setmana es va caracteritzar per un munt d’estones mortes degut a promeses no complertes de visitar-nos per parlar i manca de llum (electricitat per fer servir l’ordinador), però també pel retorn de les ones, més petites però que oferien unes sessions tranquil·les i divertides a primera hora del matí, amb marea baixa (no ideal a Popoyo) però uns espectacles de sortides del sol impressionants (el segon post del tema i el tercer post).

L’avorriment i el que semblava falta de “professionalitat” de l’home que encapçala la lluita per la defensa de la terra a Las Salinas, a més del no compliment de promeses de la noia nicaragüesa que ens volia ajudar a San Juan ens va baixar una mica la moral tant a la Karen com a mi. Sabíem que era una cosa cultural i vam agafar-nos-ho com una peça més del procés d’adaptació en aquest país, però tot i així era frustrant. Això va afectar el meu estat anímic per la resta del meu temps a Nicaragua. Això i haver acceptat una feina de professora-per-un-dia a un programa de màster de la URV, que em va ser oferta la tercera setmana de ser a Nicaragua.

Juntament amb la manca d’ones típica del mes de desembre, ara tenia massa preocupacions al cap com per relaxar-me de la manera que ho havia desitjat abans d’emprendre el viatge. Fins que no hagi donat aquesta classe i hagi acabat d’escriure l’article lingüístic que tinc a mitges amb un professor no podré alliberar la ment –ja sé que després d’això potser hi haurà altres coses… però el pes més gran que tinc al coco és el del món acadèmic, el qual vull abandonar però no acabo d’aconseguir-ho…

Entre el 20 de desembre i el 4 de gener vaig treballar de cambrera en un nou negoci, una mena de cafeteria-bar que obria el dia 20 amb una festa força sonada a San Juan. Treballant gairebé 9 hores al dia, guanayava menys d’un dòlar per hora però vaig adquirir l’experiència que volia com a cambrera (ara ja puc dir que he treballat de cambrera i barman) i de muntar una cafeteria, perquè els amos van fer tantes coses malament que probablement si jo hagués d’obrir una cafeteria ja no faria aquests errors : ) (com funcionen les coses a Nicaragua, exemple)

El dia 2 i el dia 5 de gener vaig acampar amb la comunitat indígena de Las Salinas a Playa Sardina, on estan defensant la seva terra de la invasió d’un nord-americà a qui no només no li importa la comunitat local, sinó que sembla ser un traficant d’armes. Les últimes notícies que tinc de la història són que el divendres dia 9 encara no havia succeït res de nou, però almenys unes 100 persones s’havien reunit a la terra (en comptes de les 30 de cada torn de guarda) perquè el gringo ja havia tornat dels EUA, on havia passat les vacances, i per tant s’esperava alguna mena d’acció per part seva. Creuo els dits perquè tot estigui en ordre.

Després d’acomiadar-me de tothom a Las Salinas, a Maderas i al poble de San Juan, el dia 8 de gener vaig baixar cap a Costa Rica, on el dia 9 agafava l’avió. Des de l’alberg de San José (Costa Rica), les notícies només parlaven del terratrèmol que va saccejar el país a primera hora de la tarda i que havia destrossat carreteres, petites preses d’aigua i cases en zones rurals. Aquí podeu llegir algunes notícies de la premsa digital a Google News.

L’últim que vaig fer a Costa Rica (o a Amèrica Central) abans d’agafar l’avió va ser menjar un Gallo Pinto a les 7am al Burger King de l’aeroport (per 4 dòlars)……… Gallo pinto és el plat nacional a diversos països (o tots?) d’Amèrica Central, els ingredients principals del qual són arròs i mongetes (generalmenrt vermelles o negres, a Nicaragua). El plat més barat de gallo pinto amb ous (remenats o ferrats) que he menjat a Nicaragua valia 45 córdobas (una mica més de U$2) i anava acompanyat amb una “tortilla” (una mena de pa de blat de moro pla, sense llevat) i formatge nacional (un formatge súper-salat que més val trossejar i menjar-lo barrejat amb l’arròs o els ous ; ) Un trosset de llima acostuma a servir-se al costadet per acabar d’amanir-ho tot al gust del consumidor.

Un cop a Berkeley, el Justin i la Catalin m’han acollit de meravella. Divendres en arribar vaig estar xerrant una mica amb el Justin, dissabte vaig passar el dia a casa la Lindsey remenant el que hi vaig deixar emmagatzemat i decidint de què volia desprendre’m i de què no… tinc uns quadres emmarcats que junts sumaran pràcticament tot el per que puc tenir en una maleta, per tant no puc endur-me gaire res més… deixo tots els meus CDs amb algun amic… tots menys uns 10. Roba? Aix… decisions….. ; ) Al vespre vaig anar a San Francisco amb la Catalin a trobar-nos amb la Ruth i la Donna (antigues estudiants dels departament de lingüística), el Justin i la Hannah (estudiants del departament) i una amiga del Justin i la Catalin (amb qui van estudiar lingüística a Cornell U. fa força anys), que estaven al Hilton en motiu del LSA 2009. Vam sopar en un restaurant turc i gairebé tots vam menjar “pides” farcides de coses diverses, la meva d’espinacs i formatge (feta i mozarella).

Quan torni de Santa Cruz, on em dirigeixo avui, hauré d’empaquetar els llibres i els apunts que vull conservar i enviar-los a St. Quirze –la resta els portaré a una llibreria perquè me’n donin una quantitat simbòlica (possiblement entre 2 i 6 dòlars per unitat). I així tancaré la meva etapa a Berkeley, però espero no tancar la meva etapa a Santa Cruz, on m’agradaria tornar a viure una temporada en el futur. Però això són figues d’un altre paner.

Una abraçada, i bon any a tot@s!

Marta

com funcionen les coses a Nicaragua

Un exemple de com funcionen les coses a Nica.

Just després de penjar el post anterior m’he dutxat i quan ja emprenia la marxa cap a la feina m’han trucat per dir-me que no hi anés perquè han tancat el cafè, que hi ha hagut problemes (altre cop) i s’havien de tornar a reunir per prendre decisions.

En (tan) poques paraules (com pugui), diré que el cafè i l’hotel annex es van inaugurar abans de tenir-ho tot enllestit, no només estructuralment, sinó en tots els aspectes. En comptes d’esperar un parell de dies més (o una setmana si calia), es van precipitar i tots plegats hem passat més d’una setmana i mitja de pena intentant fer la nostra feina sense els recursos necessaris. El cuiners, pobres, anaven de cul perquè teníem un menú molt ampli i no els havien entrenat prou, de manera que no se sabien els ingredients de cada plat i per cada comanda nova els calia consultar els ingredients que tenia el plat. Els bàrmans tenien un problema similar amb la extensa quantitat de begudes de cafè que oferíem. Finalment, les cambreres érem les que donàvem la cara per l’estona que trigaven les begudes i sobretot el menjar a sortir. Les altres dues noies sempre treballaven juntes, mentre que jo era cambrera a soles en el meu torn… A més, ens faltaven eines bàsiques com draps, ingredients per cuinar i fins i tot paelles! (a la cuina només hi ha dues paelles… imagineu què passa quan un matí tens 7 comandes de pancakes (crêpes gruixuts, servits a dos per cap) i 4 de truites simultàniament! Doncs que alguns clients s’havien d’esperar 45 minuts o una hora. Fins i tot ens ha arribat a faltar el cafè, que és l’ingredient principal del negoci.

Era molt frustrant haver de patir les conseqüències de la mala organització dels nostres caps i un dia es va tancar el cafè (qua jo ja era fora pq havia treballat pel matí) i es va fer una reunió de caps i treballadors (amb l’absència del cap principal, però!). Es va reduir el menú i es va decidir contractar més personal, la qual cosa va millorar notablement el servei el dia següent (abans d’ahir).

No sé què ha passat avui al cafè, però el cas és que l’han tornat a tancar per reunir-se… i només em faltava que una altra cambrera “m’obligui” a treballar demà, quan ja se m’havia donat dia lliure (me’l vaig demanar el dia 2 pq aniré amb la Karen a Las Salinas de Nahualapa a acampar amb la comunitat en la seva terra vora la platja). No és el primer cop que aquesta noia es posa en aquest plan, i l’altra cambrera, que ha treballat amb ella a cada torn, em confirma que és una egoista i que no hi veu més enllà dels seus interessos.

usurpación de terrenos en Playa Sardina (Popoyo)

El miércoles, 19 de noviembre Julia nos enseñó parte del terreno disputado a lo largo de Playa Sardina (Tola, Rivas, Nicaragua).

Cruzamos el río sobre las 15:15, con marea baja a media, cuando se notaba que comenzaría a subir rápidamente. Sabíamos que era un poco tarde y nos mojaríamos el culo al cruzar el río a la vuelta, pero no nos importaba porque queríamos ver esas tierras tan codiciadas por Flor de Mayo y la comunidad indígena de las Salinas de Nahualapa.

Caminamos tranquilamente por la arena de la playa de Sardinas, pasando de largo una loma repleta de árboles a la izquierda, ramitas, trozos de madera y conchas en el suelo y algunos surfistas a la derecha, sentados en sus tablas dentro del agua, esperando que alguna olita apareciera de la nada, porque en esos días el mar estaba muy calmadito. Pasada la pequeña colina, dejamos a la izquierda una zona un poco más baja y luego se nos apareció otra loma que empezaba a agrietarse como resultado del agua que debió deslizarse con fuerza por el pendiente en la temporada de lluvias. Al fondo, enfrente, podíamos ver ya desde la esquina de la bocana y cada vez más cerca, dos majestuosos hoteles surgiendo como setas en la colina que se sitúa enfrente de las rocas que dividen las playas Sardinas y Santana (?? confirmar).

 

 

Llegamos al lugar en qué Julia pensaba que íbamos a encontrar a los pobladores construyendo un muro nuevo pero no vimos a nadie. Yo observaba el lugar con admiración y apenas llegaba a interpretar todo lo que mis ojos y oídos podían captar. LEFT: 048 Se trataba de un rincón de mundo precioso, muy verde y de temperatura agradable, buen abrigo para el sol y la lluvia. Al mismo tiempo intentaba generar mapas mentales del terreno… ¿dónde terminaba lo que pertenece a Flor de Mayo y dónde empezaba lo que la comunidad reclama como suyo?

Vimos un cerco de alambre y madera destrozado. En la zona que ocupábamos, el cerco reseguía una carretera antigua y, aunque se apreciaban algunos pequeños postes de madera, el alambre a menudo se había collado a árboles. Al intentar abrir el cerco, el alambre había permanecido colgando de los árboles aproximadamente la altura de la cintura. Caminamos más al sur y continuamos viendo el cerco cortado; luego una zona más limpia bajo los árboles testimoniaba la superficie que ocupó el campamento que la comunidad mantuvo durante meses para defender su tierra. Pregunté a Julia sobre el campamento y nos explicó que deberían ser unas 500 personas tomando turnos, porque cada uno tenía que intentar continuar con sus actividades cotidianas pero también era necesaria una fuerte presencia de gente allá. Los indígenas abandonaron el campamento en agosto 2008 después de sufrir distintas amenazas y agresiones con armas por parte del Sr. Christopher en persona, un socio y sus trabajadores.

El campamento era necesario para prevenir la invasión de la tierra, ya que ese terreno colindante con la costa no está permanentemente habitado: los pobladores de las Salinas de Nahualapa viven en el pueblo, a lo largo de la carretera actual, no inmediatamente frente al mar.

Finalmente observamos unas estacas en el suelo que claramente marcaban alguna cosa pero no supimos qué; estaban alineadas en el terreno de Christopher y continuaban hasta la arena en el terreno de la comunidad.

De vuelta, cada una caminó a su ritmo, disfrutando del masaje de la arena en la planta de los pies, el sol cayendo encima del mar, la brisa marina acariciándonos la piel y los palitos de madera y la conchas decorando la arena que pisábamos, oscurecida por las olas que de vez en cuando llegaban a nuestra altura empujadas por la marea creciendo.

d18-19: cap de setmana a Playa Maderas

Aquest capde he dormit a Maderas. A les fotos es veu el restaurant de la platja (les habitacions són dalt, tot en estructura de fusta).

 

 

 

 

 

Waves on Saturday at low tide / ones dissabte amb marea baixa (són millors amb marea alta però no en vaig fer fotos perquè preferia ser a l’aigua!) 

Fotos de la posta de sol de dissabte!